La Informació segrestada

Vivim temps complicats. Es publiquen dades i estudis que mostren xifres molt preocupants sobre la situació de pobresa i desesperació de molts ciutadans i famílies senceres. L’empobriment de la gent salta a la llum i resulta que hi ha formacions  polítiques que diuen que són dades que busquen l’alarma social (tant de bo ens alarméssim furiosament!)

Hi ha polítics que tenen la barra de negar la realitat i que negant-la, creuen que aquesta desapareixerà com per art de màgia.

 

Volen “segrestar la informació”. Ho hem vist fa pocs dies amb l’informe sobre la pobresa. Dificultats per menjar, per trobar feina, per pagar els rebuts, pèrdua de l’habitatge... sense anar més llunys i sense que pugui ser comparable, els treballadors hem patit una davallada de sou i drets laborals que algú ens demana que assumim calladament i amb modèstia.

A les escoles hi ha dificultats. Afirmació que sembla que faci mal a la credibilitat de polítics que manifesten el contrari...”la qualitat de l’educació no ha minvat malgrat les retallades...” diu algú ...informació segrestada... menys professionals, menys dotació econòmica, retard en els pagaments..(sense anar més lluny a la meva escola divendres teníem 400 euros al banc per fer front a tots els pagaments fins a primers de març, un cop esgotada la pòlissa de crèdit i a l’espera de l’ ingrés de les quotes de les famílies que bonament són les que “sostenen” les incerteses econòmiques i sense cap, i quan dic cap, vull dir això, sense cap previsió de pagament dels deutes que el nostre govern i no el de Madrid, té compromès amb nosaltres).

Quan en aquest país algú no paga se’l porta als tribunals oi?

L’educació és un compromís massa seriós i sembla increïble haver de convèncer a uns polítics que no la poden deixar caure.  Les retallades i la manca d’inversió en educació van directament en contra de l’equitat. Faran del nostre, un país on les desigualtats creixen i on la gent no tindrà les mateixes oportunitats.

 

I l’altre tema? Sí! em refereixo al que ens ocupa dia i nit matí i tarda i totes les hores i articles d’opinió. La nació!!!  Em declaro federalista.

No sóc dona de pàtria ni de fronteres. Vull obrir, ampliar... no vull acotar res. Aposto per una mirada universal als drets de les persones, a tot allò que té a veure en conquerir el benestar de les persones sense que tingui res a veure el lloc on han nascut o viuen.

 

En aquest tema la informació segrestada es fa encara més evident! M’empipa molt veure amics i coneguts que “callen” davant de la uniformitat, unidireccionalitat i abús de la informació sobre la independència. Amistats que davant de la “causa” accepten calladament que mitjans de premsa, polítics i alguns canals de televisió no siguin transparents i informin del tema de forma totalment esbiegada. Resulta que el tema és difícil ja ho sabem. I tenim el dret a decidir i tant! I també tenim el dret a que els nostres mitjans ens INFORMIN amb majúscules amb tot el que això comporta. Assisteixo a trobades amb amics, on noto que hi ha “consignes” és a dir: “no toquem el tema....que acabarem m empipats...” És una llàstima. I no passa res si cal fer cas del que decideixi la majoria. Sóc demòcrata i acostumada a acceptar decisions encara que no m’agradin, (treballo en una cooperativa!), però no vull que em manipulin.

 

Au! Seguirem parlant clar!

AMB RETALLADES NO HI HA SOBIRANIA

MANIFEST PELS DRETS SOCIALS I NACIONALS, CONTRA

LES IMPOSICIONS DE LA TROICA I EL SOTMETIMENT DE TOTS

ELS GOVERNS

En els darrers anys els treballadors i el poble de Catalunya hem reiterat a través de múltiples manifestacions que el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació, està indisolublement lligat a la lluita contra les retallades i els plans d’ajust que estan soscavant els fonaments del sistema de­mocràtic, augmentant les desigualtats i les injustícies, i portant a una situació d’emergència social.

 

Els treballadors i el poble de Catalunya, igual que tots els treballadors i pobles de l’Estat espanyol i d’Europa que patim aquesta situació, necessitem la sobirania per poder lluitar contra les imposi­cions –vinguin d’on vinguin i s’apliquin per qui s’apliquin- que porten el país a la ruïna i hipotequen greument el futur de les generacions venideres.

 

El legítim dret a l’autodeterminació dels pobles, és un valor de l’esquerra política i social, que no pot quedar en mans dels qui parlen retòricament del dret a decidir però apliquen totes les directives que retallen drets als treballadors i ofeguen al poble.

 

No hi pot haver sobirania sense una sanitat i ensenyament públics, sense els drets bàsics garantits. No hi pot haver sobirania mentre la reducció del dèficit s’anteposi a la satisfacció de les necessitats ciutadanes, mentre el capital financer i especulatiu sigui qui determina la política. No es pot avançar cap a la sobirania sense exigir la derogació de les lleis que estrangulen econòmicament les adminis­tracions i cedeixen sobirania a instàncies supranacionals que ningú ha elegit (com per exemple la llei 6/2012 de 17 de maig d’estabilitat pressupostària, i la Llei 3/2012 de 25 de juliol, transposició del Tractat d’Estabilitat, coordinació i Governança). I no es pot avançar cap a la sobirania, sense exigir la no aplicació, i en definitiva la derogació, de totes les disposicions antisocials que s’hagin promogut a instàncies de la Comissió Europea, Banc Central Europeu o Fons Monetari Internacional, com la Reforma Laboral, o els decrets de retallada salarial i de drets dels empleats públics o les mesures de copagament sanitari.

 

Fem una crida a tots els qui es reclamen dels treballadors, de la democràcia, del dret a decidir, a unir forces per plantar cara a les polítiques que neguen al poble la possibilitat de decidir el seu futur i el condemnen a un retrocès social i econòmic de dècades. Cal unir forces de tots els qui arreu l’Estat espanyol, a tota Europa, lluiten contra aquestes polítiques. Com en el passat recent, la unitat dels treballadors i pobles és la garantia de l’exercici del dret a l’autodeterminació, i aquesta és la nostra bandera. No deixarem que ningú ens la prengui per a cobrir les polítiques antisocials que s’estan aplicant.

Barcelona, 23 d’abril de 2013

Renovació, ètica i valors socialistes.

El­ viratge ideològic del PSC en els darrers anys i els darrers resultats electorals ens han de dur a totes i a tots a reflexionar sobre el futur del nostre partit a la societat catalana. Hem de fer una anàlisi profunda i rigorosa del que ha succeït en les recents eleccions, especialment a Barcelona. No ens podem consolar amb el que els ha passat a la resta de partits.

El PSC i els socialistes espanyols han abandonat el seu discurs socialista per aproximar-se a postures que no els pertocaven. Clar exemple d’aquest canvi de rumb ha estat el límit constitucional del dèficit, una reforma laboral que no resolia els problemes dels treballador(e)s d’aquest país, la submissió a les polítiques neoliberals de la senyora Merkel, una manca de projecte progressista per a Catalunya, el manteniment de les ajudes a l’Església i el Concordat preconstitucional, que permet que l’Església continuï exempta de pagar el IBI, baixar els impostos als més poderosos,  no impulsar una nova llei de llibertat religiosa, no haver aprovat una llei de “mort digna”, no haver reformat la Llei electoral, no saber estar al costat de la gent en el moment dels desnonaments proposant activament una llei que els impedeixi i alhora una llei que posi impediments a la banca per enriquir-se més.

També som responsables d’haver aconseguit el màxim rècord de poc endeutament i superàvit pressupostari durant el Govern Montilla, de millorar la sanitat augmentant el nombre de centres i de professionals, som responsables de millorar la taxa d’escolarització i la qualitat de l’educació amb més centres i més professors, també ens poden adjudicar la millora de dotacions per la recerca i el desenvolupament, les ajudes a la dependència, les mesures anti-corrupció, la llei de barris, l’impuls de polítiques d’habitatge i la protecció del medi ambient.

Però no ho vam saber comunicar, les nostres polítiques socials no van arribar al relat dels mitjans de comunicació, en canvi les nostres polítiques aplicades a contracor van ser abastament difoses.

El treball dels nostres companys i companyes a les diferents institucions on estem representats és, en general, un bon treball. Ara bé, creiem que hi ha un abisme cada cop més pronunciat entre la gent i aquests degut a que s’han oblidat de “trepitjar el carrer”.  Totes les decisions en política, les encertades i les que no ho son, tenen responsables i les responsabilitats s’han d’acceptar davant la militància i la ciutadania. Assumir les responsabilitats dels resultats i impulsar amb generositat la renovació de les idees i les persones per crear un nou projecte que canviï el sentit i la direcció son condició indispensable per iniciar amb bon peu aquesta nova etapa.

Els moviments socials cada cop ens són més al·lilens i nosaltres els resultem més distants quan la realitat és tossuda i s’entesta en dir-nos que les nostres reivindicacions no estan tan allunyades de les seves demandes. Exemples n’hi ha molts: qui de nosaltres no signaria avui en dia la dació en pagament, una pujada d’impostos als més rics perquè el sistema tributari fos realment progressiu i no carregues sobre les espatlles de les classes mitges o treballadores el pes de la crisis o aturar les retallades en el nostre sistema educatiu o de sanitat pública?

Resulta estrany que la gent no associï les propostes que han configurat la nostra identitat al PSC i el nostre partit sigui vist com un espai indefinit on les postures social-liberals triomfen per damunt de les propostes socialdemòcrates de les que s’han apropiat altres partits polítics. Especialment greu ha estat l’allunyament de la ciutadania en general i dels moviments socials en particular i la manca d’un discurs polític il·lusionant i marcadament d’esquerres, o si existia, la nul·la capacitat per traslladar-lo a la societat.

És evident que el canvi que necessita el PSC no s’aconseguirà d’un dia per l’altre i que la necessitat d’aconseguir la unitat de l’esquera sota el nostre projecte no serà una tasca senzilla. Al que no estem disposats, perquè estimem el socialisme, és a conformar-nos amb un partit que sigui el “principal partit de la oposició” o un partit “frontissa”. Volem i podem ser el partit dels que creuen i saben que:

• Aquest món ha de canviar. Hem de portar les idees radicals del socialisme fora de les agrupacions: la solidaritat, la justícia social, la igualtat, la llibertat.
• No podem ser servents del capitalisme.
• L’educació ha de ser laica, gratuïta, universal, catalana i de qualitat.
• S’ha d’escoltar als i les veïnes no només cada quatre anys sinó dia a dia, i donar resposta a les seves necessitats.
• Hi ha famílies que no arriben a mitjans de més.
• L’habitatge és un dret i com a tal s’ha de defensar.
• No deixarem que ningú deixi de prendre algun medicament perquè no té els suficients recursos econòmics
• En la necessitat de la existència dels sindicats i ens oposem a les lleis que pretenen que els únics beneficiats en les relacions en el món del treball siguin els que aporten el capital.
• Apostem per la creació de riquesa sense que cap esser humà sigui explotat per un altre. Front al sistema capitalista que converteix els drets en mercaderies hem de anteposar i defensar els valors dels serveis públics que garanteixen la igualtat d’accés sense discriminació. 
• La millor forma d’articular l’Estat és el model federal, per ser el més just i en el que millor es poden entendre i estar els diferents pobles d’Espanya.
• Escoltem, proposem i realitzem intercanvis d’opinió amb els moviments socials que busquen el progrés per al nostre país.
• Hem de ser un ciutadà més que es solidaritza amb el treballadors sanitaris i que si és necessari es tanca als hospitals perquè no els privatitzin.
•  Demanen més i millor democràcia.
• L’economia ha d’estar al servei de les persones. Els treballador(e)s no som un capital que és pugui vendre i comprar com les mercaderies, perquè som ciutadan(e)s amb drets i deures. Som d’esquerres i no tenim por a dir-ho.
• Creiem que és necessari demanar disculpes a qui ens ha donat la seva confiança reiteradament per haver-nos allunyat del projecte en el que confiaven.

 

 

Pels motius exposats demanen al PSC, tan a nivell de federació, com a nivell nacional:

1. Renovar el projecte nacional, construir un potent marc de referència per les nostres polítiques municipals que articuli i doni coherència al municipalisme a Catalunya i que al mateix temps fixi les nostres relacions amb el PSOE i la política espanyola. Una renovació ideològica que aposti per un projecte federal i socialdemòcrata que corregeixi la deriva neoliberal.
2. Impulsar la construcció de l’Europa Federal que permeti als ciutadans decidir sobre Europa com alternativa activa als seus mandats negatius i impropis de respecte a la ciutadania. Alhora que també volem un PSC que proposi major transparència del  pressupost de la Unió Europea i  més austeritat en el funcionament de les seves institucions i les remuneracions dels càrrecs.
3. Que els càrrecs electes i orgànics tinguin un mandat limitat per evitar la conversió de la política en una professió i cercar mecanismes que puguin garantir la renovació, al mateix temps de ser propers al ciutadà. 
4. Els càrrecs i electes son del partit i pel partit, el treball haurà de ser  conjunt, militants i electes han d’anar tots a una.
5. Una escolta activa dels problemes de la ciutadania.
6. Una obertura de portes clara per els que creguin en la necessitat de la transformació social. El PSC és un partit inclusiu. Necessitem una renovació oberta a la ciutadania que incorpori la majoria progressista.  Una renovació que valori les idees per sobre dels interessos de les persones. Hem de mirar mes enllà del partit per incorporar personalitats de prestigi, progressistes i socialistes que ara hi son fora.
7. Evitar la concentració de responsabilitats i tasques en unes poques persones. No s’entén que en la política es puguin tenir diverses feines, totes elles importants, correctament remunerades i alhora fer-les totes bé.
8. Millorar la participació, la transparència i la democràcia interna . Canviar els estatuts i reglaments necessaris per permetre la implicació de les bases en la presa de decisions. Reforçar la democràcia interna en el PSOE i en el PSC. Volem més democràcia per votar les llistes amb els nostres candidats i candidates i els nostres dirigents directament per les bases.
9. Hem de recuperar els valors que van conformar la identitat del socialisme i que el van fer fort. Quan dissocien la acció política de la ètica i la moral la conseqüència es una pèrdua de credibilitat vers la política i un allunyament de la ciutadania. Per sobre dels criteris economicistes, la ètica y els valors socialistes han d’impregnar els nostres programes i gestió.
10. Cal defensar els serveis públics i als seus treballador(e)s perquè són l’instrument que garanteix la igualtat d’oportunitats i la no discriminació per raons econòmiques.
11. El socialisme ha estat la major font de progrés social i econòmic de la  història de la humanitat i així ho hem de defensar amb orgull i plenament confiats en que continua essent la millor alternativa per fer front a la desigualtat i la injustícia.

 

Operación Mercurio, la ceremonia de la confusión

Verdades que hay que ocultar
Martes 28 de noviembre y miércoles 29. Las informaciones sobre una presunta trama de corrupción urbanística en Sabadell copan y tapan el resto de informaciones de lo que acontece en nuestro pais:
1.- Los responsables de la política económica de la Generalitat de Catalunya anuncian un recorte de 4.000 millones de euros en gastos no fiancieros pra 2013.
2. El FROB presenta un rescate para los bancos de 40.000 millones de euros y miles de despidos. Mientras tanto Deloite, la auditora que con sus informes facilitó el montaje de Bankia queda exenta de cualquier responsabilidad igual que Miguel Angel Fernández Ordoñez presidente del Banco de España que ignoró los informes de los inspectores que advertían de los riesgos de la sobreexposición de las  entidades financieras en sus riesgos inmobiliarios y los consejeros de Bankia que en sede judicial declaran que ellos no entendían y que formaban los que se les daba....
3.- El FROB sanea el Banco de Valencia (8.500 millones de euros con cargo al erario público) y lo vende a Caixabank por 1 euro...
4.- Más de 70.000 profesionales de la sanidad se manifiestan en Madrid contra la política de privatizacios del sector sanitario...
5.- El juez determina que existen indicion de financiación ilegal en las campañas del PP de Valencia en 2008, 2007 y en campañas anteriores...
6.- El Gobierno de la Generalitat continua el plan de privatización de la sanidad y adjudica una parte de la gestión sanitaria a Eulen, empresa sin ninguna experiencia en el sector que lo primero que ha manifestado es que espera "obtener beneficios",...
7.- En el plan de reestruturación de banca intervenida los titulares de preferentes y deuda subordinada sufriran una quita de lo invertido en estos productos: 44% las preferentes y entre el 10% y el 40% la deuda subordinada. Los usuarios que confiaron sus ahorros en estos productos seran los paganos directos del fraude que sufrieron...
8.- La European Anti Poverty Network señala en su último informe que en España 12.741. 434 personas se encuentran en riesgo de exclusión...


Mezclando churras con merinas
Cuando menos resulta curioso que el mismo día en que el Gobierno de la Generalitat en funciones anunciaba que los recortes en gastos no financieros por un importe similar al efectuado durante 2011 y 2012 y que tanto han soliviantado a la sociedad catalana se ponga en marcha un dispositivo policial sin precedentes, con más de 300 mossos d'esquadra, para registrar la sede y diversas dependencias del ayuntamiento de Sabadell.
La investigación que parte de una denuncia interpuesta por ICV en 2010 también tiene migas en su origen. Una persona anónima entrega un dossier de documentación a la responsable de ICV en el ayuntamiento, esta se lleva los documentos, algunos en papel y otros en soporte informático, a la sede de su partido. Días después alguien entra en el local de la formación política sin forzar la cerradura, descubriendo una caja fuerte oculta y abriéndola tambien sin forzarla y se lleva el dossier guardado en la caja fuerte y dos ordenadores que contenían una copia de la información entregada en soporte electrónico, sin embargo los "ladrones" se olvidan de una fotocopia del dossier que no estaba protegida en la caja fuerte. Los mossos, al conocer este extremo, aconsejan a ICV que trasladen la información la copia del dossier a la fiscalía anticorrupción y así se inicia la investigación. ¿Es verdad que existe la trama corrupta que apunta los datos del dossier? El tiempo y los jueces darán su veredicto. No es el momento para prejuzgar, sino para hacer valer el principio de presunción de inocencia.
La segunda parte de esta obra se produce cuando el mismo día, una parte del operatico policial se dirige al ayuntamiento de Montcada i Reixach y pide copia de un expediente administrativo, sin explicar que es un asunto al margen de la trama investigada en Sabadell y por la tarde, minutos antes de que comparezca el secretario de organización del PSC, para ofrecer la version y actuaciones que el PSC ha puesto en marcha para hacer frente a las posibles imputaciones, los mossos d'esquadra se presenta en la sede socialista para entregar una citación a Daniel Fernández con la excusa de que no lo pueden localizar por teléfono... Cualquier militante e, incluso, ciudadano tan solo tiene que entrar en la pçagina web del partido, anotar el número de teléfono y llamar preguntando por él, son cinco minutos hasta hablar con su secretaria, sin embargo la escenificación vuelve a ser confusa y algunos medios disparan los rumores de un registro en la sede socialista vinculándolo a ola trama de corrupción urbanística.
¿Cual era el motivo que llevó a los mossos d'esquadra a esta representación?. Parece ser algo tan peregrino y cotidiano como una llamada de Daniel Fernández a la alcaldesa de Montcada i Reixach para ver si tenía trabajo para una tercera persona y de ello el juez deduce un delito de tráfico de influencias... ¿Nos hemos vuelto locos o de nuevo se pone en marcha el ventilador de la mierda contra la política y los políticos?. Me inclino por la segunda opción.

¿Irresponsabilidad o premeditación?
Algunas consecuencias:
1.- Es un "y tu más" con el que algunos políticos y medios ensucian la política, incluidos los políticos honrados.
2.- Transforman un supuesto caso de corrupción perfectamente localizado y personificado -si así se acaba demostrando- en una causa general propia de métodos inquisitoriales. 
3.- Es evidente que puede producirse un distanciamiento entre PSC e ICV.
4.- Es un misil en la línea de flotación ante posibles acuerdos entre CiU y PSC.
5.- Es una estrategia orientada a acabar y finiquitar los que el socialismo representa.

Que a nadie se le olvide lo sucedido a Demetrio de la Madrid, presidente socialista de Castilla Leon que envuelto en una jugada de insinuaciones y falsas acusaciones dimitió para demostrar su inocencia -ratificada años despúes por el Tribunal Supremo que no sólo no encontro indicios en las acusaciones que sufrió y que afirmó que su comportamiento no solo era correcto, sino ejemplar-.
El PSC ha aplicado su código ético, pero que no traspase la frontera de este hasta que las acusaciones sean demostradas y si alguien del ayuntamiento de Sabadell ha metido mano en la caja pública caiga sobre él el peso de la ley y devuelva con creces lo que se haya llevado para su disfrute personal.

L’Estat federal de Catalunya gestionarà els 16.000 milions d’euros que genera en impostos anualment.

El nou concert fiscal acordat amb l’Estat espanyol contempla la creació d’una hisenda pròpia i integral. Una fiscalitat socialment avançada que permetrà una redistribució mes equitativa de la renda, en estar fonamentada en el respecte als drets de ciutadania i no al manteniment dels privilegis dels més rics. Catalunya disposarà dels recursos propis suficients per reactivar el creixement econòmic i la creació d’ocupació. La sanitat, l’educació i les politiques socials rebran de nou el finançament adient per el seu sosteniment. Tornem a ser un país amb futur

La nova situació, permetrà a Catalunya continuar sent un dels motors de l’economia espanyola i contribuir a la consolidació d’un Estat espanyol pròsper i socialment avançat. S’obriran noves línies de finançament per facilitar els reptes de l’economia global de les empreses i s’ampliaran els drets socials i laborals.

El respecte per la pluralitat i les particularitats dels diferents estats federals ha deixat de banda els menyspreus, les humiliacions, els boicots, els atacs diversos i els intents d’involució centralitzadora per donar pas a una nova relació fraternal, enfortint els vincles que ens uneixen a la resta de l’estat.

Catalunya emprendrà un seguit de reformes per acabar amb les retallades i retornar a la ciutadania la qualitat dels serveis públics que havíem assolit en un nou model d’eficiència per evitar el consumisme.

Catalunya torna a ser rica i plena.

La princesa del poble

Si, al llegir el títol de l’escrit d’avui molta gent deu haver pensar: què fa aquest parlant de la Belén Esteban, s’ha begut l’enteniment? Doncs no, aquest títol és intencionat. Amb un punt de malícia.

Anem al fons de l’assumpte que motiva aquest escrit. No és altre que la manca de comunicació de les forces d’esquerres en el marc comunicacional actual.

La manca de clarificació del missatge és, entre d’altres motius, el fet determinant perquè no cali el missatge, juntament amb la dificultat que comporta desxifrar-lo per part del ciutadà comú no expert en dret ni en economia. I potser, per la inexistent premsa d’esquerres a Catalunya, i dintre de poc a Espanya, si es produeix la compra de la Sexta per Antena 3 Televisió. Tot i que en l’era de la informació (o desinformació per la gran quantitat d’inputs que rebem, i que fa molt difícil triar quin és el “missatge real” i el “missatge contaminat” pels interessos de grups de poder) hauríem de ser capaços de tenir la influència necessària mitjançant petites aportacions a la comunicació real, i per tan d’esquerres, con les que fan Ignacio Escolar Fernando Berlín, entre d’altres, que tot i ser minoritàries són fonts d’informació de les que beure i que expliquen la realitat des d’una altra perspectiva. No una realitat subjectiva, sinó una realitat objectiva, propera al ciutadà no expert ni devorador constant d’informació

Els exemples són il·lustratius del problema de l’esquerra en la comunicació. Són constants articles del progressisme totalment incomprensibles, com “la situació de la economia, requereixen polítiques neokeynesianes, adaptades a la realitat econòmica actual que ens ha dut el sistema inspirat en Adam Smith, tot i que no en la profunditat que aquest havia escrit en el seu tractat Una investigación sobre la naturaleza y causas de la riqueza de las naciones” Aquest és un exemple del que volia comentar, no el trobareu enlloc aquesta frase, però em serveix per explicar la meva teoria.

Com sabreu si un es relaciona amb la majoria de la gent aquesta entendrà el següent: “la situació de la economia, requereixen polítiques (...) adaptades a la realitat econòmica actual” i ignorarà el següent: “neokeynesianes (...) que ens ha dut el sistema inspirat en Adam Smith, tot i que no en la profunditat que aquest havia escrit en el seu tractat Una investigación sobre la naturaleza y causas de la riqueza de las naciones”.  

Tot i que de l’exemple exposat no resultaria complicat desxifrar, amb una mica de ganes, a l’esquerra li manca claredat en el discurs (Abandonar el discurs del llenguatge políticament correcte que serveix per tothom)  que molts cops sembla adreçat a acadèmics i a gent amb alta preparació (imprescindible pel desenvolupament del país), però molts cops allunyats de la realitat quotidiana.

Que proposaria un servidor per fer més entenedor el missatge? Simple; un llenguatge a tocar de la majoria de la ciutadania, deixant els egos del saber aparcats durant uns segons (que a tots ens agrada demostrar el que sabem), i fer-ho comprensible i assimilable per la ciutadania.

Vull dir, si a mi em diuen que han descobert una vacuna contra la grip A, ho entenc i ho enteneu, però si em diuen que han aïllat el razim 4514 de la cèl·lula xr34 (no es aquesta la fórmula de la grip  A) em quedo igual, i, deixo de fer cas automàticament al que em volen dir.

Com evitar-ho? La frase anterior podria ser entenedora si fos la següent: “la situació de la economia, requereixen polítiques on aquells que cobren més de 500.000 euros anuals facin el deu cops més d’esforç fiscal que un treballador que cobra 12.000 euros anuals, ja que com ha conseqüència de les polítiques de la dreta aplicades arreu d’Europa estem arruïnant l’Estat del Benestar”

Tot i que no diu el mateix, sembla més fàcil de comprendre, oi?

Un altre exemple: Hem de fer ajustaments pressupostaris per aconseguir creixement ... Primer el que vol dir es retallades en inversions, bens i serveis públics; en segon lloc és una contracció en si mateixa ja que si no hi ha despeses, és a dir, no compres, no pots produir i sense producció de bens o serveis ¿com pot haver creixement?

Per cert, també la brevetat hauria de ser una constant de l’esquerra, normalment més predisposats a explicar tots els detalls i ser barrocs en moltes de les explicacions.

No és abundar en més frases, de moment, però si dir que segurament tantes estadístiques i tantes paraules terriblement enrevessades no són les idònies per transmetre el missatge.

No cal ser grollers, i segur que no és el model parlar com la Belén Esteban. Però la reflexió em porta a pensar que Sòcrates sense estadístiques, o el mateix Gran Wyoming, o Daniel Innerarity o Bugman fan que les coses no necessitin un embolcall per agradar-nos a nosaltres i si preocupar-nos per fer que les coses que els expliquem als altres sigui simple (dins de la complexitat) i sobretot pugui traslladar l’esquerra més enllà de les quatre parets de l’aula i poder-la convertir en un “jardí d’Epicuri” on totes i tots gaudim i aportem al sempre complex discurs de l’esquerra

El lenguaje de la política (pervertido)

Muchos han hablado de la relación directa entre lenguaje y política, de los que comporta determinadas expresiones, de la falta de vocabulario propio de la izquierda y, sobretodo, de un marco referencial social acaparado por la derecha capaz de imponer su pensamiento único y sin una contraposición real por parte de la izquierda y en especial, por la socialdemocracia de este país.

En la izquierda de este país nos hablan constantemente de “capital humano” sin darse cuenta que la palabra capital encierra un fuerte contenido economicista donde las personas pasan de ser el sujeto al que deben ir destinadas determinadas políticas, a ser una simple mercancía que se vende y que se compra. Es decir, es la denigración del ciudadano o la ciudadana a puro objeto mercantilístico, y en consecuencia, no atiende a las necesidades humanas.

La perversión del lenguaje al servicio de la derecha, e impuesto en los partidos de corte socialdemócrata por sus actuales “gurús” social-liberales que conducen la riendas de los partidos.

Otra perversión terrible del lenguaje político a parte de “capital social”, “recursos humanos” “competitividad social”, etcétera son los términos que la izquierda ha renunciado por acción u omisión a explicar no como algo perverso, sino como algo necesario. El caso más claro y flagrante es la palabra “impuestos”.

Dejando a un lado los principios fiscales de proporcionalidad, no confiscatoriedad, adecuación u otros que insignes juristas definirán mejor, el impuesto es la base de la sociedad del bienestar que conocemos actualmente, y que o se cambia rápido el lenguaje esta construcción que tantos años nos ha costado levantar se derrumbará.
El impuesto, no es tan solo una carga que debe asumir el ciudadano para conseguir el sostenimiento de una sociedad justa, es algo más; es la demostración palpable de la solidaridad entre semejantes y una necesaria corrección que ejerce el sistema para equilibrar las desigualdades sociales que este mismo crea. No es simplemente un criterio monetario o utilitarista, es una cuestión de ética política, de justicia social, de deber ciudadano. Es la constatación de la negación de la frase “así es la vida”.

La izquierda no está carente de discurso, insisto, la izquierda ha asimilado el discurso de la derecha. Cierto, un discurso más simple, más fácil de entender y comprender, un discurso Fast food que llena en momentos de necesidad pero que a largo plazo comporta la enfermedad si se abusa de él, cosa que la socialdemocracia ha hecho constantemente, renunciando a tener discurso propio, que no significa huir de palabras como nacionalismo, seguridad o economía, tan solo se trata de elaborar un discurso distinto. Un discurso creíble que no esté a rebufo de otros.

Es evidente que hay alternativas y construcciones del lenguaje, pero seguramente no están tanto en las universidades liberales (las que lo son), sino en aquel lenguaje elaborado por parte de una izquierda real que por falta de recursos económicos sus pensamientos se quedan en una sala de cuatro paredes abandonados  y criando polvo, un polvo que seguramente acabará provocando que o la izquierda ofrece un modelo distinto en cuanto al discurso y a las palabras o el triunfo de la derecha será completo

Pablo Fernández Magrazo